"Gotetes"

Que la pluja no sap ploure al País Valencià és una dita que es compleix a sovint, ja ho cantava el Raimon després de la pantanada de Tous, l'any 82 del mil.leni passat. I vaig començar el recital a Argentona ( El Maresme) amb aquell crit del de "Aixàtiva", com li agrada anomenar a la capital de la Costera, un altre geni de la veu i el cant d'estil, Pep Gimeno"El botifarra". I és que el cap de setmana barceloní anava d'aigües, de veus trencades, d'infants ofegats en una tristor que ve de lluny i de "cagallóns polítics" que ens porten, si més no, de sèquia en sèquia per la história de la desafecció. Des de la sequera social i mental dels Zaplana, Camps i Mazón, fins arribar als somnis humits d'una mar ( que com tot "lo món" sap, és al mateix temps, al meu País Valencià,una barreja d'especulació urbanística i mort). Era de matí quan ressonava la veu tragicòmica d'en Xavi Castillo en Casa València al Carrer de Còrsega, en pilotes com Déu mana, com deu presentar-se al poble un home irreverent destrossat ell mateix per la riuada a Picanya ( L'Horta Sud) a la mateixa voreta del Barranc assassí de Torrent, o Xiva o Poio o Gallo, ¡qui sap! si la resta del any no importa ni un rave. Desalarmat,estava el Xavi, despitralat, amb dues botes blanques del mateix peu plenes de fang original com "merde d'artist", com relíquies surtides d'una galeria de desmemòria i fàstic, fent-nos riure a dolls. Llàgrimes de pols seca. I jo anava pels carrers de Barcelona com aquell que gaudeix d'una germanor que també ve de lluny, esperant la lluna plena desplaçada de les portes medievals de Serrans, les que ens pertoquen per pertinença geogràfica als habitants de la Foia de Bunyol. La capçalera del desastre que tots hem patit.La gota malaia que vessa el got de la ignomínia. A Bunyol solem dir irònicament " gotetes" quan plou de valent, i el 29 d'octubre, sempre octubre, va ploure amb força, un "aigüa de València" que no passa desaperçebuda mai.I la lluna omplint aquesta mar tan nostra de Salses a Guardamar. Encara m'esperava un diumenge de recital a Ca la Nuri i el Pere,a la Argentona solidària, persones entranyables que tradueixen el seu temps i diners en germanor, cultura i país. I vaig trobar-me amb un músic autèntic i excepcional, el Pere Soto, un enamorat del equilibri: " L'equilibri no té fronteres, les fronteres si tenen equilibri", va escriure'm a la portada del seu últim disc bescanviat pel meu llibre de poemes. I amb la gràcia de tot un Déu ben seu, va cuinar un "mole" mexicà, d'aquells "rojos" picantóns amb pollastre, d'aquells de xuclar-se l'ànima i llevar-se la mala llet d'un present, poc donat a la vida ben entessa. I el gaudirem la Marisa, a qui tant estime, els dos Peres, la Núria, una parella d'amícs del Papiol i jo mateix. Després aparegué el públic, ja dic, amb la mateixa solidaritat per senyera,i ompliren aquella casa tan bonica d'atenció i bones vibracions. Un sentiment de pertinença a no sabem què i una riuada de complicitat que va encendre la flama en la presentació del Pere Fons, la sonoritat en la guitarra de l'altre Pere, i la veu que neix del budells en els poemes que vaig preparar per a un públic excepcional ( inclossos L'Arnau i la Estel.la que arreplegaren la gratitud dels presents per a fer un trasvasament d'afecte a les societats musicals afectades per la "gota freda", des d'Argentona, Matarò, El Papiol, Sabadell, Barcelona, Set Aigües, Picanya, Xàtiva,Torrent, Bunyol... de qualsevol indret d'aquesta terra que tant estimem.